Arqueòlegs de la Universitat de Girona han acabat les últimes excavacions a la zona del cementiri de la muntanya de Sant Julià de Ramis.
Fa 30 anys que la descoberta de grans de pedra va fer sospitar que a la zona on hi havia el cementiri municipal aleshores hi podria haver una estructura antiga soterrada. Això va desencadenar l’inici d’una recerca que, amb el temps, ha permès trobar restes arqueològiques iberes, romanes i medievals.
Segons explica Jordi Vivo, codirector de l’excavació, un dels resultats més destacats dels últims treballs és la descoberta i documentació d’una plataforma monumental de l’època republicana romana (130-120 aC), aixecada just damunt les restes del poblat ibèric. Tot apunta que aquesta construcció, feta amb dos murs paral·lels de pedra, sostenia un temple itàlic. "Tot i que no se n’ha conservat cap resta 'in situ', sí que hem trobat fragments de columnes, capitells i blocs decorats de sorrenca (una pedra portada expressament des de l’entorn de Girona) que apunten a un edifici religiós de gran format", explica Vivo.
"Com que el temple estava construït amb una pedra bona, que no es troba a dalt de la muntanya, les ocupacions posteriors la van reaprofitar, i per això, ara només hem trobat la base", apunta Neus Coromina, arqueòloga i codirectora de l'excavació. "De fet, van ser els mateixos romans qui la van utilitzar per construir una fortalesa".
Els arqueòlegs han pogut datar la plataforma gràcies a "totes les deixalles que s'havien quedat soterrades del poblat iber, i que ara han sortit a la llum". En aquest sentit, en les excavacions de l'últim any, han trobat àmfores itàliques i púniques, ceràmica ibèrica comuna i de taula, produccions locals com la ceràmica grisa emporitana, i fins i tot fragments més antics de ceràmica grega àtica i de tallers de Roses. "Tot aquest material, que va quedar enterrat a causa de la construcció del temple, ens confirma que aquesta edificació es va construir en un moment molt concret, entre el 130 i el 120 aC", afegeix Vivo.
Un fet característic de l'espai és que al llarg del temps s'hi han instal·lat diferents civilitzacions. Des del segle VI aC, amb l’establiment d’un poblat ibèric que va experimentar una forta expansió al segle IV aC, fins a la construcció de la plataforma romana que en va arrasar bona part de les cases. Després de l’abandonament del temple, els materials van servir per edificar, al segle IV, el 'Castellum' baix imperial, i més tard els visigots encara van reaprofitar pedres i blocs per bastir un petit vilatge d’una desena de cases.
Amb l’arribada dels àrabs a la península al segle VIII, l’assentament es va abandonar breument, però de seguida l’espai es va utilitzar com a necròpolis. La zona funerària va perdurar durant segles com a cementiri parroquial fins ben entrat el segle XX, quan va ser traslladat uns metres més avall, al mateix vessant de la muntanya.
La situació estratègica explica la importància d’aquest espai al llarg de la història. A la falda de la muntanya hi passa el riu Ter (en el seu moment, navegable), i per aquest corredor natural hi passava també la Via Augusta. Això feia del lloc un pas obligat i, alhora, un punt de control privilegiat del territori.
"Des de la muntanya de Sant Julià, no només podies vigilar el que ara és Girona, sinó també la plana de l'Empordà. Podies tenir un control del territori molt important i això explica la presència continuada de civilitzacions, des del poblat ibèric fins a l’època medieval", explica Corominas.